...de solidaritat. Sóc de les persones que mai he acceptat que l’esperit nadalenc sigui flor d’un estiu. Només crec que és una pàtina de benvolença que durant aquesta època de l’any ens cobreix com una aura i, després, queda soterrada per la grisor de la vida quotidiana de la resta de l’any. La història de l’Albert ens ho demostra. Pateix leucèmia i la seva família, davant la impossibilitat de ser donant de medul·la, s’ha vist obligada a fer una crida popular per intentar trobar algú compatible. I el millor de tot és que la resposta ha estat extraordinàriament positiva. És a aquestes petites coses a les que em remeto. En el fons som persones, destriant la mediocritat de la humanitat, els sentiments de la fredor amb que tots fem veure que vivim. Fets d’aquest tipus demostren que conceptes sovint tant elevats com la solidaritat a voltes toquen de peus a terra i es converteixen en una realitat. En una setmana, la Vall d’Hebron ha rebut més donants que en tot un mes. Això també ens diu que acabem funcionant a cop d’efecte, a cop de desesperació. Com al Nadal.
...de vanitat. Acabo de conèixer la notícia d’un veí del poble que està desaparegut amb un cupó de l’ONCE premiat amb mil milions de pessetes que, suposadament, havia de compartir amb 19 companys de feina. La realitat és que, que sapiguem, l’home en qüestió no ha tornat a posar els peus a la feina i la família ara diu allò de “donde dije digo digo Diego”. És un tòpic dir allò de ‘els diners et canvien la vida’ o que ‘no donen la felicitat, però ajuden’. Doncs no sabem si el nostre protagonista és feliç o no, però que li ha canviat la vida és més que segur: té una denúncia, un jutge que ha prohibit que li abonin el premi, els comptes bloquejats i dinou amics menys.
Aquesta és una altra història humana.

Alir

alir@ripollet.vilaweb.com