Des del carrer del sol: Vora el riu
La nit ha caigut,
ara més ràpid. Camino vora el riu esquivant alguns cargols
que han sortit després de la pluja d’aquesta tarda, a la
ronda del litoral ripolletenc: el riu Ripoll. El camí asfaltat
que circula entre l’estreta ronda i els horts del riu fa les funcions
de vorera. No és recte i ininterromput, molt sovint es trenca
i cal vorejar alguna petita construcció de geometria senzilla
i clarament definida (deu albergar-hi quelcom elèctric, suposo
aleshores). La il·luminació brilla per la seva absència,
i tan sols els fanals groguencs de la carretera aboquen miralls clarobscurs,
intermitents degut a la fullaraca dels arbres. De lluny pren forma una
figura humana. En els primers instants és difícil saber
si camina cap a mi o és que l’estic atrapant. Afluixo el
meu pas, que fins el moment havia estat ben decidit. Efectivament, s’apropa.
No camina gaire recte. Tambe esquiva els cargols o...? Començo
a pensar altres coses per distreure la fantasia de la por. Són
aquells moments en que si vas amb algú, et poses a parlar de
coses banals, sense parar gaire atenció a allò que dius,
com volent distreure al company i a la teva imaginació fins que
passa el perill. L’individu continua el seu camí. Ens apropem
més. Ens creuem. No titubegem cap dels dos. Un cop noto com passa
vora el meu costat, comencen a disparar-se’m idees de manera frenètica.
Respiro, però encara bombejo sang a un ritme alt. Sense adonar-me’n,
he apartat la curiositat del meu camí i no he parat compte al
que hi havia. Sorpresa. Acabo de trepitjar una gran tifa de gos. Fins
el meu desti, haig de sortejar-ne unes 50, i a les fosques, és
ben complicat. Ara entenc perquè no caminava gaire recte ni amb
normalitat!! Quina sort no estar somniant! Quina sort ser de Ripollet,
caminar vora el riu i no tenir gos!
Alir