Els afectats per l’asbestosi s’uneixen per reclamar davant la justícia
Al Vallès Occidental s’han detectat ja 400 casos d’asbestosi, però segons el pneumòleg Josep Tarrés podrien ser molts més. Ara els afectats volen crear una associació per tenir més força davant la justícia. La Revista de Ripollet ha parlat amb alguns d’ells.
Des de 1907 fins a 1997. Durant 90 anys la famosa Uralita va formar part del paisatge i de la vida de molts cerdanyolencs i ripolletencs. Qui no hi treballava, n’era veí o tenia el marit, el germà, el pare o el tiet a la fàbrica. Treballaven i convivien amb una substància mortal: l’amiant, també conegut amb el trist nom de la mort blanca. El pneumòleg Josep Tarrés ha tractat durant més de 30 anys a la població de Cerdanyola i Ripollet, i des d’en fa dos està elaborant un cens amb altres metges del Vallès i amb la col·laboració del Taulí de Sabadell. De moment, assegura, que n’han comptabilitzat 400 casos, però “n’hi ha molts més”. El passat dilluns, l’escultor Salvador Mañosa, que vol dedicar una escultura a tots els malalts, Tarrés i l’historiador Miquel Sánchez van parlar al Centre Cultural davant un públic que entenia molt bé què vol dir asbestosi, la majoria eren afectats per la malaltia. El que volen és crear una associació de malalts, fer força perquè “tenim dret a que la justícia ens reconegui”, assegura Mañosa.
Només
dret al pataleo
Mañosa només té dret al “pataleo” perquè
és un malalt passiu. Ell no va treballar mai a la Uralita SA, però
va agafar la malaltia per veïnatge. Ell és un de molts. S’han
detectat casos entre exalumnes del col·legi Tiana, que estava a
prop de la fàbrica, entre familiars dels treballadors i entre veïns.
Tots aquests no tenen cap dret davant la justícia. Alguns dels
actius, és a dir extreballadors, sí que han aconseguit “guanyar”
a la Uralita SA. El primer cas va ser el de Jaume Pla. A ell el van seguir
alguns d’altres, però també n’hi ha que no se’ls
va reconèixer mai la malaltia. Segons Tarrés, “l’associació
és necessària perquè els malalts siguin reconeguts,
l’única forma de combatre és crear una associació
d’afectats.” Durant anys aquesta malaltia es vivia amb vergonya.
I és que no és fins fa poc que aquesta malaltia s’ha
conegut i reconegut. Molta gent callava perquè la Uralita SA era
l’única font d’ingressos de moltes famílies
de Cerdanyola i Ripollet. Malgrat que al 1977 l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) ja va reconèixer que l’amiant era
un perill per l’humanitat i que era un producte cancerígen,
la Uralita SA va continuar oberta. De fet, a Espanya l’amiant està
en procés d’il·legalització, però de
moment hi ha una moratòria i aquesta substància es podrà
utilitzar fins al 2004. Però la Uralita SA no és l’única
fàbrica que manipulava amiant al Vallès. N’hi havia
d’altres, com Manufactures Erica que fabricava fils per els uniformes
de bombers a Sentmenat. El seu director va morir per asbestosis..El subsòl
de Ripollet i Cerdanyola, és ple d’amiant. L’amiant
era un producte barat i econòmic que solucionava moltes necessitats.
Així es fabricaven plaques, tubs per les canonades. Però
a l’estar enterrat, en principi, no és perillós a
no ser que es remogui i surti a la superfície.
Una imatge de l’antiga fàbrica de la Uralita SA
Al
1977 l’OMS
reconeix que l’amiant és un perill per
l’humanitat
Un moment de la conferència
més informació: