Ripollet està poblat de petits oasis, espais de calma i reflexió enmig de la voràgine del trànsit diari. Són les rotondes, aquest invent francès que ens fa un gran favor a tots aquells que rabiem amb les esperes dels semàfors. Són illes diminutes, espais que, al pas que anem, acabaran sent les úniques superfícies de zona verda que tenim a la vila. Tenim exemples per tots els gustos. N’hi ha de florides, com és el cas del girador del carrer Pizarro amb la Rambla Sant Esteve. N’hi ha de 100% ripolletenques, com la que està coronada pel Molí d’en Xec a la zona dels Pinetons. També tenim la sentimental, a la plaça de les Vinyes, potser la més aconseguida de totes, la que ens recorda el Ripollet que va ser i que ja no és ni serà. D’altres són més frondoses, com la del Polígon Can Massachs, a imatge i semblança de l’Amazones brasiler. Però no tot és verdura fresca en les nostres rotondes. Lletja com un pecat és la que simula ser com una font, al carrer Sant Josep, camí del camp de futbol. I diem simula perquè poques vegades l’hem vist en acció, excepte en els casos de celebració d’equips locals i dels seguidors del Madrid, que així fan extensius els seus èxits, oblidant que són una minoria, sorollosa, però minoria.
Ara bé, la més horrorosa la tenim més amunt, carrer Pizarro amb Sant Josep. És la de més recent construcció, però també la més desafortunada. Es tracta d’una trista placeta amb un fanal clavat al bell mig i amb l’asfalt de dos colors, vermell i negre. Tot un crit al mal gust, sens dubte. Però jo em quedo amb la plantació de palmeres del carrer Tamarit amb Sarrià de Ter. Encara millor, amb la palmera solitària que han posat en una illeta del costat. La palmera més alta de Ripollet! En realitat un ‘plumero’ que passa amb més pena que glòria la categoria de la seva espècie.

Alir

alir@ripollet.vilaweb.com