Sobreviure a la mort d'un fill
El proper sis de juliol farà tres anys del tràgic accident d’autocar de Sòria. Alguns dels pares s’han anat reunint des de llavors per intentar super junts la pèrdua d’un fill. Ara han decidit formar una Associació, Nou Horitzó, per ajudar a altres pares.
Un sis de juliol, fa quasi tres anys, Ripollet
va viure un malson. Deu alumnes de l’escola Sant Esteve de Ripollet,
la monitora i el conductor de l’autocar morien en un tràgic
accident de trànsit, en una carretera de Sòria, prop de
Golmayo. Vicenta Rodrigo és la mare de David, que amb quinze anys
va perdre la vida en aquell fatídic encontre entre un camió
que transportava bestiar i l’autocar. Aquesta mare recorda com es
va acomiadar del seu fill, entusiasmat perquè anava de colònies,
a les set del matí. L’accident succeïria vuit hores després.
Al migdia, amb altres pares de Ripollet, la Vicenta,va començar
un viatge ple d’incerteses. A les dues de la matinada d’quell
mateix dia, en un estadi, a Sòria, Vicenta va saber que el seu
fill no estava a la llista de supervivents. Al principi Vicenta es negava
a creure que havia perdut a en David. Es repetia una i altra vegada, que
“no, el meu nen, no”. Explica que, per ella, el temps es va
parar, que el rellotge sempre assenyalava la mateixa hora. Han passat
dos anys i onze mesos i la Vicenta se n’ha sortit. Ara, és
un dels pares que ha impulsat aquesta associació perquè
vol ajudar a altres pares.
Donar la mà
Vicenta explica que “els hi puc donar la mà, abraçar-los,
que em truquin quan em necessitin”. L’ impossible tasca del
consol. Vicenta sap que no hi ha “fórmules màgiques”,
però que ells poden aportar la seva experiència, la seva
sensibilitat. Això sí, tothom “ha d’escollir el
seu flotador”.
Els pares de Sòria van començar a torbar-se de forma casual
quan anaven al psicòleg i van decidir formar un grup de dol. D’aquelles
reunions, Vicenta, agraeix que ningú “em dongués pressa
per estar bé, perquè això fa molt mal”. Albert
Riba és un altre pare. Ell va perdre l’Oriol, de 14 anys.
Riba remarca que “entre pares hi ha quelcom innat, no fan falta paraules,
el silenci, el contacte és també important”. Albert
explica que primer un necessita parlar, recordar, saber què va
passar. Després “parles de com resoldre les coses qüotidianes”.
Per cap d’aquests pares la vida tornarà a ser igual, “canvien
les prioritats, ara els problemes ja no són problemes perquè
tenen solució”.
Ells creuen que la seva experiència pot ajudar “perquè
sabem com se senten els afectats, tenim molta informació de totes
les nostres sessions que pot ser molt útil pels professionals”.
No només s’ofereixen com a grup d’ajuda, sinó
que després de l’experiència de Ripollet poden donar
algunes pautes de com ha d’actuar l’administració davant
una catàstrofe com la d’aquell sis de juliol de 2000.
Els dos valoren com a molt important que durant aquells moments mai van
estar sols. Creuen també que la decisió de no donar la llista
amb el nom dels supervivents fins arribar a Sòria va ser la més
adequada perquè sinó, asseguren, “no hauríem
pogut afrontar el viatge”. El funeral al camp de futbol de Los Pajaritos.
Més de 5.000 persones, els fèretres al fons, el sol. Riba
admet que “em va costar molt poder aguantar la ceremònia però
després ho he agraït, és com un homenatge al meu fill”.
Montse Mas és la responsable de Serveis Socials de l’Ajuntament
de Ripollet, però a l’Associació està com a
mare. Ella també va perdre un fill de tres anys en una operació.
Mas demana més recursos.
Responsabilitat
de l’administració
“És responsabilitat de l’administració, que és
la que ha d’actuar, generar recursos i evitar patiments innecessaris”.
Aquesta mare considera que és important que hi hagi algú
que “lideri l’actuació, sovint hi ha molta desorganització”.
Algú, segons Mas, ha de decidir què es farà, qui
donarà la informació, qui la rebrà i en quin lloc,
és important donar la informació perquè “l’afectat
é dret a tenirla encara que en els moments més durs no estigui
escoltant.”
A Sòria no hi havia intimitat quan es va donar la llista de supervivents,
La lectura es va fer “en un lloc fred, en un estade ciment, sense
intimitat”. S’ha de tenir previsió a l’hora del
retorn, que els pares no hagin de preocupar-se de res, que no hagin de
passar pels tràmits de les asseguradores, per la burocràcia,
pels advocats. “No em puc ni imaginar demanant l’acta de defunció
o anar a l’asseguradora perquè em valoressin en diners la
pèrdua d’un fill”, explica l’Albert.
Els pares demanen que que la Generalitat els tingui en compte perquè
“podem ajudar molt”.
“Primer necessites parlar, recordar, saber, després parles de com resoldre les coses qüotidianes”
“S’ha de tenir previsió a l’hora de retorn, que els pares no hagin de preocupar-se de res”