‘ La primera cosa que em va sobtar de Suïssa va ser la netedat’

Cristina Diviu i Verdaguer pertany a una de les cases més antigues de Ripollet. Tot i estar molt arrelada al municipi un dia va marxar a Suïssa i va estar allà 45 anys. Però l’enyorança de la família i del poble on va viure la seva joventut l’ha fet tornar. Els carrers són més bruts que a Suïssa, la distribució urbanística és caòtica, però com ella diu ‘m’agrada perquè és el meu poble’.

-Revista de Ripollet: La seva família és una de les més antigues de Ripollet..
-Cristina Diviu: I tant! El meu pare era de Can Clos Vell, era Diviu i Clos. Per part de la meva mare, van ser els primers Verdaguer que van arribar a Ripollet procedents de Vic.
-RdR.: És una família molt arrelada a Ripollet, però vostè va marxar del poble.
-C.D.: Sí, he estat vivint a Suïssa 45 anys. El meu marit és d’allà. El vaig conèixer aquí a Catalunya, ell estava treballant a Terrassa, era enginyer textil. Ens vam conèixer al tren, ens vam enamorar i vaig casar-me amb ell. Així que vaig anar a viure a Suïssa.
-RdR.: Quina impressió li va donar Suïssa?
-C.D.: Era molt diferent. La primera cosa que em va sobtar era la netedat. Els carrers, les places, els llocs públics. Tot estava molt net, no veies ni un paper pel terra. Una altra cosa que em va impactar va ser que a la mateixa església es feien tots els cultes. Una hora era pels catòlics, altra pels protestants, i així amb totes les religions que hi havia. La gent compartia el mateix temple sense problemes. També la bona acollida de la gent d’allà.
-RdR.: No tenien cap problema amb els immigrants...
-C.D.: No. Suïssa, i Ginebra en especial, és molt cosmopolita, hi ha gent de totes les ètnies i conviuen sense problemes. Però el que sí que demanen és que t’adaptis a les seves costums. El primer que ha de fer un immigrant és aprendre la llengua que parlen en el cantó on va viure. T’has d’amotllar a les seves costums i les seves regles. No és com aquí, que la gent diu “no aprenc el català perquè no em dóna la gana”.
-RdR.: Però adaptar-se no és incompatible amb conservar alguns costums del país d’origen.
-C.D.: No. Per això el meu marit i jo vam crear el primer club d’espanyols de Suïssa. Ajudàvem els immigrants que venien a trobar pis, feina... El meu marit els ensenyava francès i jo feia de traductura si necessitaven fer gestions administratives. Necessitaven molta ajuda, perquè venien amb la maleta i ja està.
-RdR.: Era fàcil trobar feina a Suïssa?
-C.D.: Era fàcil però també era difícil. El tema de la feina estava bé, perquè es necessitaven molts treballadors per la construcció. Arribaven allà amb el passaport trobaven feina i llavors els donaven els papers. El problema venia amb la reagrupació familiar. Com que tenien pocs recursos i allà els lloguers dels habitatges són molt cars vivíem 3 o 4 famílies al mateix pis i això a Suïssa està prohibit.
-RdR.: Hi havia molts catalans a Suïssa?
-C.D.: No, de catalans n’hi havia molt pocs. En canvi d’andalusos i de gallecs n’hi havia moltíssims, fins i tot pobles sencers.
-RdR.: Costa molt aconseguir la nacionalitat Suïssa?
-C.D.: Per aconseguir la nacionalitat Suïssa has de demostrar que ets suís. T’has de saber l’himne, la història del país, les tradicions, conèixer les regions, ser net i honest.
-RdR.: I com es demostra que ets net i honest!
-C.D.: Venen a casa teva a veure com vius i et fan un examen. A mi no m’el van fer perquè estic casada amb un suís, així que tinc la doble nacionalitat.
-RdR.: També va haver d’aprendre tots els idiomes que es parlen a Suïssa?
-C.D.: Jo vaig aprendre el francès, però també ser parlar l’alemany, l’italià i el romanche, perquè el sents per la televisió, pel carrer i t’acabes acostumant. A les escoles estan obligats a ensenyar tots els idiomes.
-RdR.: L’idioma és un dels elements diferenciadors de les nacions, a Suïssa hi ha aquest sentiment de diferència?
-C.D.: No! Allà no tothom és molt patriota i tots es consideren suïssos.
-RdR.: I què li sembla el sistema polític de Suïssa?
-C.D.: Allà tenen la veritable democràcia. Qui mana és el poble. L’ajuntament pot proposar però al final és el poble qui decideix. Si l’alcalde del poble vol fer una cosa i algun sector del poble no està d’acord està obligat a fer una votació vinculant. Aquestes coses de fer pisos tan grans al costat de cases allà no passaria. A més l’alcalde no cobra sou pel seu càrrec, té la seva feina a part, pot ser farmacèutic, escombriaire, arquitecte... Allà no es fan manifestacions perquè no cal, perquè el poble participa de debò. Aquí fan molt soroll i què en treuen?
-RdR.: De vegades fer soroll és la única alternativa que té la gent per fer sentir la seva opinió. Pel que m’explica crec que li agrada més Suïssa.
-C.D.: No és que m’agradi més. És diferent i no es pot comparar amb Catalunya. Aquí la gent és més alegre, hi ha millor clima... A tot arreu hi ha coses bones i coses dolentes. Catalunya no és ni millor ni pitjor que Suïssa, és diferent.
-RdR.: Per què va decidir tornar a Ripollet?
-C.D.: Perquè et fas gran sents l’enyorança de la terrra on has nascut, vols trobar les teves arrels, la família, els amics, els carrers per on havia caminat quan era jove...
-RdR.: És molt diferent el Ripollet que va deixar del que ha trobat?
-C.D.: Molt diferent. Abans anaves pel carrer i coneixies a tohom. Ara tot són pisos. Però m’ha agradat tornar. El meu marit em diu “oh! què brut que és això, què mal fet” però a mi m’agrada pequè és el meu poble.

Cristina Diviu i Verdaguer,
immigrant a Suïssa