Des del carrer del sol: “Barcelona- Fem-ho P”
L’altre dia vaig fer un viatge.
Les deu, quarts d’onze de la nit. Escudellers amunt, o avall, vaig
fer camí cap a la Rambla de les Flors. Entre la marea de gent,
de tots els colors i totes les condicions, sí, sobtava la munió
de noves botigues i bars creats a cop d’avantguarda sobre la tradició
de la tasca. Les decoracions són cada cop més curioses,
embriaguen sobretot quan no ets de la gran ciutat i la publicitat cosmopolita
de BCN t’atrapa: tot semblava d’anunci. Trenco a la dreta
i enfilo Rambles amunt. De cop m’arriba al cap una tonada d’un
artista per a tots els públics de nom Manuel que parla d’una
rumba, d’una Rambla, d’una Barcelona. És la banda sonora.
“Fem-ho bé”, vaig pensar, “embriaguem-nos encara
més”. Amb curiositat provocada, vaig aturar-me i assistir
a varis espectacles. Sense adonar-me, Pedro Ruiz (el de la tele, aquell
que és amic de tothom a qui entrevista) es feia unes fotos amb
vària gent que se l’estimava i passava per allà.
En Ruiz tornà a la terrassa on feia una cervesa. Després
que ell li donés unes monedes a l’artista que actuava a
aquella terrassa, vaig continuar el meu camí d’anunci. A
escassos 20 metres d’allà, i dins el decorat de la Rambla,
un senyor sense braços s’asseia davant un capell i esperava
monedes. Com recolliria les monedes? A quina hora vindria el seu mànager?
Amb un bon cop de puny a l’estómac vaig marxar i a mesura
que sortia d’aquell anunci em vaig cagar en la diversitat de Barcelona,
en la seva rumba i en l’artifici d’aquesta gran ciutat. “Barcelona,
fem-ho P”. Fem-ho patètic.
Alir