L’aritmètica de les eleccions provoca situacions curioses. Fins ara, l’escena política era un agre estira i arronsa, un circ de desqualificacions i àcides crítiques per veure qui l’havia fet més grossa o qui portava pitjor la legislatura. Ara, de cop i volta, tots són amics. Tots s’estimen i ballen la mateixa cançó: la dels pactes. És clar, quan no surten els números, tot és possible.
Els socialistes s’han quedat amb cara de pòquer en comprovar que ja no poden fer i desfer al seu gust (algú esperava que repetissin majoria absoluta amb tot el sarau dels últims dos anys?). Els “compromesos” encara no han despertat del somni i s’aferren a uns resultats electorals que difícilment tornaran a repetir si no és que posen un altre Ecoparc a Ripollet. Amb aquestes dues opcions a la pista de ball, al mig hi ha les possibles parelles (o trios, que de tot hi ha a la vinya del senyor...). Convergència i Unió, deprimits, esperen amb ànsia que algú els tiri la canya per entrar al govern. El PP no descarta possibles aliances, bàsicament perquè poden ser una bona opció, sobretot per la regidoria d’hisenda, perquè són uns primeres espases en fer quadrar números: la formula és baixar impostos però millorar els serveis (ells sabran com, és clar). I Iniciativa per Catalunya-Verds, amb aquest segon regidor que tenen de propina, és el colofó de les ofertes. L’escena política d’aquests dies és un mercat de fariseus on la peça més preuada se l’endú el millor postor.

Alir

alir@ripollet.vilaweb.com